Prenem el vaixell de Mandalay a Bagan a les 5.30 am. El sol surt una mitja horeta després....Som d'aquells que, si no és per obligació, mai som capaços de llevar-nos per gaudir d'una sortida de sol. Com que és doncs un espectacle gairebe inèdit als nostres ulls, ens sembla meravellós.

El vaixell, un slow boat tipus ferry rudimentari, descén durant dotze hores seguint el curs del Ayeyarwady, el riu inspirador de tanta novel.la i poesia, l'artèria fluvial del país, en altres temps la única 'carretera' que solcava Myanmar de nord a sud, fins a expandir els seus dits al fèrtil delta del mar d'Andaman . A les acaballes de l'estació de plujes, el riu és pletòric i tranquil a la vegada. En aquest tram, el més freqüentat pels turistes, els marges són bancs de sorra rematats de vegetació poc elevada entre la qual afloren les pagodes.

El trajecte constitueix un 'massatge' mental. Sentats en un guetto de la coverta superior destinat als pocs turistes que som avui ( cadires de plàstic, molt menys confortables que les estores del terra dels myanmarenys) , els nostres ritmes biològics s'acoplen aviat al del vaixell, que no és gaire més ràpid que el fluir natural del riu. La contemplació del paissatge té efecte sedant, interromput periòdicament per les moltes parades que efectuem. Aquestes serveixen d'intercanvi de passatgers i de mercaderies, i per que la coverta s'ompli de colors. Els colors dels venedors de tot tipus de productes que pujen durant les parades: fruita, fregits, dolsos, artesanies diverses.....

Les hores transcorren suament mentre ens entreguem a activitats diverses entre els moments de letàrgia sensorial. Lectura, socialització amb turistes (dels dotze, sis són espanyols, i quatre catalans) amb alguns dels quals seguirem compartint bons moments a Bagan, i intents d'integració amb els grupets locals, sempre exitosos. Acabo maquillada amb thanakha, en una versió destinada als nens que ems rejoveneix uns anys! .

El thanakha és una pasta feta del pols extret de la fusta d'un arbre barrejada amb aigua. L'usen gairebé totes les dones birmanes i molts nens des de temps inmemorials, com a embellidor i protecció solar. Al principi xoca , fa l'efecte de pintura agressiva i ritual. Al cap d'uns dies, com tantes altres coses, agrada .

Arribem a Bagan a darrera hora de la tarda. El riu, que fins aleshores havia estat un corrent color cafe amb llet, de repent va brillar com si transportés diamants (George Orwell, Dies a Birmania, el segon llibre més llegit pels viatgers després de la Lonely Planet)