Les darreres vint i quatre hores a Yangon van ser un intent aferrisat de gaudir de la ciutat a contrarrelotge, d'impreganar-nos de l'essència del pais, d'endur-nos els seus olors, sabors, la serenitat, la bellesa....tot allò que fa que, tothom que viatgi a Birmania-Myanmar torni fascinat.


Ara, a Barcelona, cinc dies després d´haver arribat, cultivo el meu amor pel pais i combato l'enyorament repassant les fotos, compartint experiències amb els que hi han estat, donant la tabarra als que s'atreveixen a preguntar per les vacances (sabedors del rotllo que els caurà a sobre....). Per entendre´l millor, llegeixo les 'Cartes des de Birmania' de la Aung San Suu Kyi, la Dama, la líder de la oposició i del partit que va guanyar unes el.leccions democràtiques amb un 82% de vots (!!) i a la qual la junta militar no va tenir els pebrots d'entregar el poder. La Suu Kyi i els seus segueixen combatent per la llibertat des de la precarietat (ella és sota arrest domiciliari) , amb un autèntic esperit budista que els fa inasequibles al desànim i marca la seva ideologia politica....

Birmania ens ha ofert un regal inmens, el de la seva bellesa física i espiritual....La seva part fosca, la derivada del brutal sistema polític, resta amagada dels viatgers i segueix esperonant la seva gent des de fa més de 40 anys. Paraules de la Dama: 'Els visitants que venen al meu pais parlen sovint de l'amabilitat, la hospitalitat i el sentit de l'humor dels birmans. Es pregunten com és possible que un règim brutal, autoritari i mancat de sentit de l'humor hagi emergint de gent com aquesta. Una bona resposta per aquesta pregunta implicaria una tesis sencera, pero es pot formular una resposta curta: com va dir un escriptor, Birmania es una d´aquelles terres on conviuen l'encant i la crueltat. He trobat més calidesa, més amor, tendresa, coratge i preocupació per mi entre el meu poble que en cap altre lloc del món, atés que esperem , sofrim i lluitem junts. Pero aquests que actuen amb odi, venjança i furia, intentant aplastar-nos i aniquilar-nos, són també birmans, la nostra gent. (...................) Quan demanem democràcia, tot el que demanem és que a la nostra gent li sigui permés viure tranquilament sota un sistema legal just, i protegida per institucions que els garanteixin els drets, els drets que ens permetin mantenir la dignitat humana, curar les ferides de tants anys i permetin aflorar l'amor i el coratge. No es aquesta una demanda raonable?'

Són reflexions escrites al 1996, .....i res ha canviat en aquest 10 anys....peró res es per sempre. Tant de bo la Suu Kyi pugui dur a terme el seu somni i Myanmar tingui el govern que li escau, el que els seus ciutadans un dia van trigar.

Ens arrisquem fent cas omís de les probabilitats de pluja i tormentes pròpies de l'època, i dediquem dos dels darrers dies a la platja. Volem de Bagan a Yangon, i d'allà el Win, que ens ha fidelitzat com a clients, ens duu a Ngwe Saung beach ('Platja de Plata') , situada al sud-oest, sobre el delta del Ayeyarwady.

Devem haver fet molts mèrits, per que els nats ens regalen dos dies de sol total. En un bungalow de bambú situat a primera línia de mar, a 10 metres del Indic , passem dos dies banyant-nos, passejant per la sorra, llegint i alimentant-nos exclusivament de ....marisc fresc ! Dos dies chill out en un indret incomunicat, sense ni llum elèctrica (només unes hores de generador) . La zona apenes va patir el tsunami del 2004, però va ser devastada per un cicló fa 3 mesos. Amb tots els resorts de luxe tancats reparant-se a corre cuita per obrir el mes proper, quan hi haurà l'avalantxa turística, ara hi ha un sol hotel funcionant, el més senzillet, pero ideal. Som vuit clients comptant-nos nosaltres (sense incloure els tres elefants que volten amunt i avall per la platja carregant patrullers) i el darrer dia ens quedem ben sols....ufff, aixo no s'experimenta gaires cops a la vida!

El darrer viatge per carretera, de tornada a Yangon, ens regala belles i variades escenes, a mode d'epílog. Ai Myanmar, ja et comencem a enyorar abans de partir. Estem absolutament enamorats del pais.

Bagan és infinitat de temples, monestirs i pagodes en una extensió similar a la de Manhattan. En resten en peu la meitat dels que van ser construits en poc més de segle i mig (XI al XIII) arrel de l'entusiasme homenatjístic del rei que va imposar el budisme thevarada com a religió oficial, el rei de Myanmar més recordat, l'Anawrhata. La bellesa de Bagan no s'enten fins que no s'hi arriba, fins que no es gaudeix de l'harmonia d'un paissatge plagat de stupes que eleven, encara orgulloses, el seu cim a un cel blau intens. Entre elles, lo que haviem imaginat marró i polsós, és verd i plé de vida. Ramats de cabres, camps de conrreu, caminets per on perdre's i carreteres asfaltades per donar pas als vehicles turístics, que ara afortunadament no són molts.

Ens empapem de Bagan durant dos dies recorrent-ho en bicicleta. Aqui no plou!. La intensa calor diürna té la seva compensació en unes inoblidables postes de sol (valgui el tòpic) que contemplem encaramants en lo alt dels temples des de diverses perspectives.

L'estada a Bagan es veu amenitzada per la festa major del poble de Myinkaba, a la qual arribem al migdia, sota un sol de justícia, a temps de veure els assaigs (amb tabalers i tot, Enric!) i la rua pròpiament dita. Tot un espectacle de multituds gairebé lliure de turistes! (amb l'excepció de nosaltres i una família de Ripoll....Ai nena, nosaltres que no anem ni a la Patum de Berga per no passar calor..si ens ho fessin fer per força no ens hi estariem pas aquí, palplantats sota aquest sol....però és que és ben be d'aquelles coses que no les fan esprés pels turistes....em diu la dinàmica àvia de la familia, tot ventant-se).

Espiritualment, Myanmar es una carícia constant. Físicament, et fa passar de la tortura (calor i humitat aplastants, carreteres demoledores, transpiració de litres per minuts, batallons d'insectes taladradors) al plaer que duu la frescor de la nit, amb aquelles postes de sol com a màgic preludi , i la sensació de renovacio, de reordenació corporal que s'experimenta amb la dutxa freda després de l'exercici físic i la monumental süada. Els sopars a Bagan, en companyia dels nois que hem conegut al vaixell, en restaurants 'amb encant' (seguint al peu de la lletra els cànons occidentals, clar) no tenen preu.

Prenem el vaixell de Mandalay a Bagan a les 5.30 am. El sol surt una mitja horeta després....Som d'aquells que, si no és per obligació, mai som capaços de llevar-nos per gaudir d'una sortida de sol. Com que és doncs un espectacle gairebe inèdit als nostres ulls, ens sembla meravellós.

El vaixell, un slow boat tipus ferry rudimentari, descén durant dotze hores seguint el curs del Ayeyarwady, el riu inspirador de tanta novel.la i poesia, l'artèria fluvial del país, en altres temps la única 'carretera' que solcava Myanmar de nord a sud, fins a expandir els seus dits al fèrtil delta del mar d'Andaman . A les acaballes de l'estació de plujes, el riu és pletòric i tranquil a la vegada. En aquest tram, el més freqüentat pels turistes, els marges són bancs de sorra rematats de vegetació poc elevada entre la qual afloren les pagodes.

El trajecte constitueix un 'massatge' mental. Sentats en un guetto de la coverta superior destinat als pocs turistes que som avui ( cadires de plàstic, molt menys confortables que les estores del terra dels myanmarenys) , els nostres ritmes biològics s'acoplen aviat al del vaixell, que no és gaire més ràpid que el fluir natural del riu. La contemplació del paissatge té efecte sedant, interromput periòdicament per les moltes parades que efectuem. Aquestes serveixen d'intercanvi de passatgers i de mercaderies, i per que la coverta s'ompli de colors. Els colors dels venedors de tot tipus de productes que pujen durant les parades: fruita, fregits, dolsos, artesanies diverses.....

Les hores transcorren suament mentre ens entreguem a activitats diverses entre els moments de letàrgia sensorial. Lectura, socialització amb turistes (dels dotze, sis són espanyols, i quatre catalans) amb alguns dels quals seguirem compartint bons moments a Bagan, i intents d'integració amb els grupets locals, sempre exitosos. Acabo maquillada amb thanakha, en una versió destinada als nens que ems rejoveneix uns anys! .

El thanakha és una pasta feta del pols extret de la fusta d'un arbre barrejada amb aigua. L'usen gairebé totes les dones birmanes i molts nens des de temps inmemorials, com a embellidor i protecció solar. Al principi xoca , fa l'efecte de pintura agressiva i ritual. Al cap d'uns dies, com tantes altres coses, agrada .

Arribem a Bagan a darrera hora de la tarda. El riu, que fins aleshores havia estat un corrent color cafe amb llet, de repent va brillar com si transportés diamants (George Orwell, Dies a Birmania, el segon llibre més llegit pels viatgers després de la Lonely Planet)

La pràctica religiosa marca el pols, els ritmes vitals dels myanmarenys. Gairebé el 90% són budistes, i probablement tots practicants. Els temples i payas estan sempre concorreguts, el culte és actiu, intens. Tothom a qui hem preguntat afirma dedicar uns minuts diaris a la meditació, i aquesta disposició amable que invariablement mostren tots ells no pot explicar-se si no és pel seguiment del primer dels preceptes budistes. Aquí impera el budisme thevarada, més estricte, monacal, intimista. Tots el nens del pais (i alguna nena) passen un periode de la seva vida a un monestir. Els carrers s'omplen del color roig teula de l'hàbit dels monjos sobre tot al matí, quan desfilen demanant menjar per l'esmorçar. Donar almoina o menjar a un monjo representa fer mèrits per a les vides futures. Construir temples (els rics, els de la junta militar, que han de fer molts mèrits per neutralitzar les seves barbaries) o forrar estàtues de buda amb pa d'or (el venen en llaminetes ultrafines tipus calcamonia, asequible a tothom) són maneres usuals de fer mèrits.
De la condició de monjo se'n pot entrar i sortir 'a la carta' en diferents moments vitals. El budisme no entén de càstigs ni de pecats....per aixo triomfa a occident?
El sentiment religiós de Myanmar té la peculiaritat afegida dels nat, o esperits protectors. El seu culte és més antic que el budisme. Són esperits d'antics personatges rellevants que influeixen sobremanera en qualsevol acte quotidià. Arreu, i en totes les cases, hi ha altarets amb ofrenes dedicats als nats. La gent es desviu per tenir-los contents.

S'acaba Mandalay. Queda Bagan i la platja ( si els monçons ho permeten). Famílies Esteve i Porta, si lleguiu el blog, sapigueu que no hi ha manera d'accedir a hotmail fora de les ciutats (menys pícars). Qualsevol missatge important, i per suposat els intrascendents també, poseu-los al blog, si us plau. Ara hi accedim cada nit sense problemes. Una abraçada intensa!

Un dia de passeig per Mandalay en trishaw. Més pagodes, monestirs de fusta, més tallers artesanals, una altra ascensió amb compensació paissagística a la colina, i, sobre tot, moltes escenes de carrer, a ritme de bici lent. El trishaw és una bici amb 'sidecar' al qual ens sentem esquena contra esquena. El de davant és l'encarregat de conversar amb el conductor. Tots el conductors de trishaw parlen un anglés més o menys rudimentari o estan en vies d'aprende'l, i són els millors guies de la ciutat. N'hem conegut uns quants, Xo Xo, Mano hapi... , i ens hem fet clients 'fidels' de Nylon Ice Cream bar, prop de l'hotel, pels seus lassis, batuts,gelats i l'expectació que generava cada tarda la nostra presència, ara en època de poc turista.

L'oferta nocturna de Mandalay ofereix espectacle de titelles, tradicional i molt agradable, i, més interessant, l'actuació dels Moustache Brothers. Els Moustache Brothers son tres còmics, dos germans i un cosi, sexuagenaris. Fan vodevil a l'estil d'aquí (xistes, bromes, monòlegs, alternant amb balls tradicionals i representacions de personatges clàssics del teatre birmà...la part artística la fan les seves dones). El 1996, en una actuació durant un mitin de la Suu Kii a Yangon, es van esplaiar amb els xistes sobre els militars. La resposta, obviament ràpida, va ser la detenció i condemna a treballs forçats de dos d'ells (el Pa Par Lay i el Lu Chin ). Dels 7 anys previstos, en van acomplir cinc, gràcies a la presió que un grupet de comics internacionals va fer sobre el govern....Mentre, el Lu Win, que va quedar lliure, va seguir fent el seu espectacle a casa. Un cop alliberats els altres components de la troupe, les seves actuacions han seguit vetades arreu del pais. Pero ells, per necessitat de supervivència material i moral, segueixen actuant cada nit als baixos de casa seva. Gràcies sobre tot a la bíblia del viatger, la 'Lonely Planet', que els recomanada aferrissadament, no els falta públic. Èrem 7 en total. L'espectacle d'entrada resulta decrèpit i decadent, però si tenim en compte que aquí el sentit de l'estètica i del ridícul estan molt distants del nostre, la funció té un gran interés social-cultural ....i l'opinio estètica passa a segon terme. Ens van mostrar fragments de diaris publicats arreu del món que els han dedicat articles. N'hi havia un de El Mundo (2002, quan van alliberar els empresonats)...tan de bo en Pa Par Lay o en Lu Win tinguessin un dia una 'Contra' de la Vanguardia. Els tenen ben posats!

El Miquel, després d'una cremada solar al clatell apoteòsica, ha descovert la utilitat del parasol, i va tot pinxo amb el seu paraigüet occidental. Els myanmarenys s'ho passen de conya amb nosaltres!

De la calma d'Hsipaw tornem a Mandalay. Mandalay va ser ciutat imperial fins que el darrer rei birmà, un esbojarrat sanguinari, va posar les coses fàcils per que el pais sucumbís definitivament als anglesos, a finals del segle XIX. Abans de Mandalay, però, els monarques birmans, tan excessius en el seu mode de vida luxós, canviaven de capital cada dos per tres: a rei nou, i seguint dictats astrològics/capritxosos, nova capital (l'actual junta militar acaba de fer el mateix......). I és per aixo que, pels voltants de Mandalay, les antigues capitals Inwa, Amarapura, Sataing i Mingun, són de visita inexcusable pel seu interés històric. Els turistes occidentals 'apresurats' les recorren en un dia i mig. Ho fem encara amb el Win, que al dia següent ja ens deixa per tornar-se'n sol a Yangon.

Amarapura té l'actractiu afegit de poseir el pont de teca més llarg del mon, 1,2 km, travessant un llac, amb dos segles d'antiguetat i perfectament conservat.

A part de ser un dels higlights turístics de Myanmar, constitueix la via de desplaçaament de molts locals, sobre tot en hores punta. Monjos, bicicletes, nens , families que van de passeig, s'obren pas entre la febra fotogràfica dels turistes, mentre els pescadors es mantenen imperturbables sentats a la seva vora o traginant dins el fang del llac.

Inwa, en una illa verda creada per la confluència de dos rius, es recorre en cotxe de cavalls o a peu. Optem per lo primer, és enorme i fa una calor sufocant i polsosa. Del palau nomées en queda la torre, corbada per un terratrèmol , i excel.lent punt de mira paissagístic.

I Sagaing es disfruta des de dalt, des de la 'colina'. L'ascensió per una escala protegida per un teulat de teca, esgotadora, es veu recompensada amb unes vistes esplèndides de les tres capitals, el mític riu Ayeyarwadi i Mandalay en l'horitzó. La pluja apareix en caure la tarda, dalt de la colina, brutal, renovadora.

• 
  
  
  

Només una tarda i nit d'aperitiu a Mandalay, i aplacem la visita a la ciutat per anar a Hsipaw, on passarem dos dies. Hsipaw (Si-Po, pronuncien en bhurmese) és un poblet situat en una vall, en la carretera que va a la Xina. És una de les poques carreteres en estat acceptable del país, i la transiten enormes camions que van i venen amb tota mena de mercaderies legals i il.legals.

A Hsipaw, espectaculars postes de sol i tranquilitat, no més de deu turistes en tot el poble comptant-nos nosaltres, allotjats tots a Mr Charle's; una xocant fàbrica de palometes que funciona com un negoci familiar liderat per una àvia afable, activa i refugiada darrera unes RayBan (després m'explica que està patint una conjuntivitis) que ens convida a palometes i ens dóna conversa en un anglés més que correcte, mentre la seva filla jove fregeix cornes de patata i els nets ens espien per la finestra. Inoblidable berenar!

La banda sonora de Myanmar es construeix sobre tot a partir de dos sons: el suau dringar amb el vent de les campanetes que coronen les stupes, i les salutacions que acompanyen les rialles i gests dels nens arreu on ens els creuem (Ta Ta= Bye Bye). No hi ha res que faci més feliç aquí a un nen de poble o de ciutat que aconseguir que un visitant desconegut respongui a la seva salutació. I no hi ha res que ens faci més feliços a nosaltres que la simpatia desbordant dels nens.

El recorregut de tornada pel llac, sota un cel ennuvolat pero sense pluja, travessant jardins i horts de tomaqueres flotants, és memorable, blau intens i harmonia en la memoria.

Nyaungshwe, el poble proper al llac on ens hospedem, constitueix un bon exemple de com el turisme està arrivant al país, en lo positiu (millors comunicacions, desenvolupament econòmic..), i en lo negatiu (la mimetització dels locals amb els productes típicament turistics). Tired of rice? Taste our delicious pancakes and pizzas, resa un rètol publicitari d'un restaurant proper a l'hotel. Donades les condicions del país en infraestructures, tot aquest desenvolupament és força tímid i entrebancat. Hi ha uns tres llocs d'internet. De les tres nits que vam ser al poble, només el primer dia vam poder accedir a hotmail. Les línies telefòniques que es veuen penjant enmaranyades davant les façanes i esquivant els arbres, els international call centres , que no són més que un telèfon o dos sobre una taula al carrer, alimentant-se de cables ronyosos....ho diuen tot.
El restaurant Min My és una mostra de simbiosi acertada i encantadora entre els productes locals i la cuina que vol el turista-cansat-d'arros. Les seves pizzes casolanes cuites al forn de llenya amb verdures i bolets locals són molt millors de les que hem provat mai! I , rematades amb una caipirinha i un mojito que els nois han aprés a fer de motxillers internacionals, ens arrodoneixen els sopars de dues nits consecutives.

Acceptem la proposta del Nay, el manager de l'hotel de Nyaungshwe, de fer un trekking d'un dia per les muntanyes entorn el llac. Ens acompanya el Nay, tan bon guia com manager, i el Takto, un jove mestre d'escola japonés. Recorrem senders fangosos que discorren entre boscos de bambú, camps de girasol, de cheroeplants (el tabac local, molt més contundent que els vidis, infumable per a nosaltres, de fet), arbres de fruites exòtiques diversos, camps de panís, de canya de sucre; travessem torrents i rierols...a estones amb un aire de 'jungla' imponent. Visitem poblats pa-o, que aquí es beneficien de la feina d'alguna ONGD: escola molt pulcra, mosquiteres a les cases, generadors d'aigua ...Inle té menys tradició de trekkings turistics que Kalaw, i això es nota. Caminem sols, no hi ha indicis d' adulteració en la relació amb la gent dels pobles, ni cap mena d'intent de transacció comercial forçada. Dinem a una casa pa-o, a base de noodles que ens cuinen la mare i l'avia, sota l'atenta vigilància de les quatre nenes de la família (la mes petita, un bebe penjat amb un mocador de l'esquena d'una de les mijanes), que es fan un tip de riure amb nosaltres. Els homes son a treballar al camp.

A Myanmar no es perceb ni es refereix una gran discriminació social ni legal de la dona com, per exemple, es troba a la India. Si partim del fet que els homes porten faldilles (el longui es una faldilla llarga anusada davant)...La llei reconeix la divisio de bens, l'herència, els drets a l'educació. Ara que, a Myanmar, qui se'n fia de la llei...En qüestions d'igualtat de sexes, però, sovint hi fan mes les tradicions i la mateixa societat que la llei. Es veuen sovint homes cuidant de nens (en hores lliures) i dones dirigint negocis familiars. Poques condueixen cotxes (només alguna a les ciutats), pero sí moltes motos o bicis; a la universitat hi ha un 25% de dones, i el neixement d'una nena és més celebrat que el d'un nen. Només són impresions nostres, i alguna dada que hem preguntat, però no sembla que la discriminaciò sexual en contra de la dona sigui quelcom a destacar aqui. .

Acabem el trekking disfrutant de la visió d'una espectacular pluja monçònica que avança en la distància sobre el llac Inle, mentre nosaltres estem al solet en un camp de girasols. En Nay ha fet més de la meitat del trajecte descalç, per deixar les sabates al Takto. El noi japones duia unes sandalietes de platja que no han resistit ni una milla . I en Nay tan feliç , I'm used to, rememorant dies d'infància en que feia dues hores de cami anant i tornant d'escola, xapollejant entre el fang. Ara estudia Turisme a Yangon, quan els estalvis li permeten. Moltes carreres universitàaries aquí es fan a trompicons (any si, any no) , sobre tot la gent que no viu a la capital i ha d'afrontar despeses de lloguer...

D'Inle viatgem camí de Mandalay. Parada a les Coves de Pindaya , un altre 'santuari' budista que alberga una col.lecció de mées de 8000 figures de buda en coves de pedra estalactítiques. Utilitzades primer per amagar el sagrats budes de la codícia i/o l'afany destructor dels britànics, en anys posteriors molts devots han anat afegint figures donades. Seria esfereidor si no fos per les caracteristíques de la imatge de Buda, que tots teniu en ment, sempre amb cara plaentera i mig o total somriure.
Pindaya destaca també pels artesans que fabriquen parasols, el genuins parasols birmans.
Myanmar no te indústria, i conseqüentment l'artesania es mante invariable desde fa segles, en tots els gremis. Al llarg del viatge hem vist i veurem autèntiques representacions 'medievals' de com el.laborar parasols, teles, pa d'or per covrir les estatues dels budes que usen els devots, com treballar plata i or, lacats, tel.lers de seda, cotò i lotus....La posta en escena es repeteix, d'entrada et fan una demostració/resum de tota la tècnica artesana, i després passes a la botiga. En ocasions és impossible no comprar-los res! I no per la seva insistència, sino per la seducció de l'artesania en estat pur. Bé, també la publicitat en estat pur, no? Arribarem carregats de 'pongos' o 'donde-lo-pongo'!

El 29 de septembre arribem a Mandalay, encara amb el cotxe del Win.

Mandalay, la darrera de les capitals imperials. El nom evoca escenes colonials glamouroses, caceres de tigres, reïs i prínceps birmans i luxe asiàtic excessiu. Ara és una ciutat sorollosa (aquí es toca el claxon), calorosa (plou la meitat que a Yangon), i en aparença molt més trepidant que Yangon. Més edificis nous, però cap gratacel, i molt carrer enfagat i mal asfaltat circundant l'inmens recinte de l'antic palau reial, un palau poc estimat pels ciutadans de Mandalay , reconstruit a base de presos politics i falsos 'voluntaris' treballant a cops de fusell. No els visitarem! Gracies a la guia és fàcil evitar els llocs turístics en els que hi ha directament implicat el govern.
Mandalay, en resum, posseix un aire mes provincià que la 'europea' Yangon (diu un conductor de trishaw). Hi ha menys activitat econòmica, al menys a gran escala,i això la fa encantadora pel turista i poc interessant pels birmans, que la veuen rònica i deixada.