29 d'agost 2006, Mandalay
Gran part dels encants de Myanmar són deguts al seu aillament en les darreres dècades. Poc ha canviat al pais des dels anys 50...Aquest 'encant' que afavoreix el turisme comporta enormes atrassos de comunicació.

Conectar-se a internet es tota una odissea, només possible gràcies

a la picaresca dels joves birmans. Ja que els viatgers ens vanagloriem tant dels encants del país, no seria just despotricar dels problemes de red. Avui, a Mandalay, podem accedir a hotmail i redactem un texte que serà copiat i pegat al blog quan sigui possible, per obra i art d´algun altre birmà espabilat, en algun cyber cafe (això succeeix dos dies més tard).

De Yangon fins a Mandalay han passat més de 8 dies. Ens ha acompanyat el Win, un conductor expert, amable, que parla un anglés excel.lent, i bon conversador. El seu Toyota Corolla ultrareciclat dels 80's és infatigable....que no inquebrantable. Per sort, aquí les avaries mecàniques es resolen en un plis plas. El segon dia es va trencar l'eix de les rodes de darrera despres d'uns km de 'saltar' per la carretera de Bago a Taungoo. En menys de una hora tot va estar arreglat: el Win va ser traslladat al taller més proper per voluntaris locals, i va tornar a bord d'un jeep carregat de mecanics liderats per un llarguerut que mastegava betel. Mentre el Miquel i jo èrem la distracció del dia dels habitants de les cases vora la carretera, els mecànics van reparar l'eix trencat tot passant-s,ho de conya. Poca broma, amb el RAC de Myanmar, diu el Micky. Apart d'aquesta escena, les hores a la carretera ens ofereixen un input constant pels sentits. Tota mena de conreus i de vegetació exuberant (camps d'arrós, palmeres, horts a lo gran, bamboos gegants, cafetals, vinyes, camps de panís, de canya de sucre....aqui creix tot). L'estació dels monçons s'acaba, després de varis mesos de pluja la natura es una explosió de color i frondositat. I, emergint de les planúries verdes o coronant les muntanyes, stupes daurades i blanques, embellint l'horitzó i donant-li a tot aquest aire d'irrealitat, d'exotisme..
Animals com búfalos, porcs, gossos, carros de bous, galls...i una processió d'elefants tornant de la feina a mig matí! Una munió d'hindus dirigint-se a un festival en honor de Gandesh, vestint de color la carretera; els nens anant i venit de l'escola, amb els seus uniformes longui verd i camisa blanca (els que poden dur uniforme, clar..com més a prop de les ciutats, més uniforme i més bicicletes pels nens). Camionetes a rebentar de transport de gent i tota mena d'estrits sortejen amb un equilibri incomprensible aquestes carreteres que no s'han arreglat en tants anys, i camions enormes tranportant fusta de teka (el recurs natural més explotat). Moments de calor humida, moments de calor seca, les plujes monçòniques, que al sud apareixien cada dia i més al nord es van atenuant...La pluja monçònica no és una pluja com la coneixem nosaltres: tot és en calma, i, sense avisar, arriben els nuvolots gegants, el cel s'ennegreix, i descarrega amb una fura inusitada una quantitat d'aigua de la qual és impossible protegir-se, ni raincoats ni paraigues ni res...és com si ens tiressin a sobre galletades d'aigua enormes sense parar...Tan ràpid com ve se'n va, i tan panxos.

Despres de Yangon vem anar a la Golden Rock (Kyaiktiyo), a l'estat Mom, a l'est. És una de les fites del culte budista del pais. L'ascensió fins la roca constituiex un peregrinatge en tota la regla. Es pot optar per caminar sis hores muntanya amunt entre la selva (nosaltres, clar, no ho vam fer), o pujar en una camioneta/pickup com fan els locals, que surt del camp base de Kinpun quan es plena!, o quant ens ajuntem prous turistillos per pagar el lloguer d'una camioneta a un preu raonable. El vehicle ascén per un camí asfaltat que s'obra pas entre la selva, preciós i molt empinat, fins al peu de l'últim tram, que es fa a peu. Una hora de pujada 'en vertical' , sota una pluja fina, i gairebé sols (nosaltres i una parella de suissos, els turistes no mostren interés per la roca daurada en epoca de plujes). A dalt, boira i un esclat de pluja d'aquells que ja hem referit, que van reduir a res la visió de la roca. L'objectiu dels viatges no és arribar enlloc, sino el viatge en sí...ens ho vam passar de conya...la primera 'aventura' birmana. Per a nosaltres, i per a tots els que tingueu curiositat, la Golden Rock és la foto de portada del darrer número de la revista Altair dedicat a Birmania. Una enorme roca suspesa de la muntanya, gràcies a un pèl de Buda que la sosté (!) .
Parada i fonda a Tangoo. I quina fonda. Mereix un report per si sola. Myanmar Beauty house, una senzilla pensió regentada per un matrimoni de venerables doctors en els seus 60', es un grupet de cases de teka situat enmig dels arrossals. L'esmorçar és memorable: som set a taula , i , mentres a les noies ens ofereixen gesamí per adornar els cabells , ens coloquen en un plis plas 76 'platillos' de delicatessen variades: tota la varietat de fruites locals, pancakes de coco, verduretes fregides, samoosas, water buffalos, arrós... un deliri gastronòmic digne de reïs que va quedar ben plasmat en fotos que esperem penjar al blog en arribar.
Coses com aquesta, pero sobre tot l'amabilitat dels myanmarenys provoquen un estat d'enamorament del país que t'ompla de felicitat. A la necessitat de complaure el viatger s'hi sumen les ganes sinceres de fer-ho que tenen aquesta gent, i això es el principal atractiu de Myanmar. Serà el budisme, el concepte de compasió budista, la manca absoluta de recel ???, no ho sabem, pero és un plaer deixar-se cuidar, deixar que et facin sentir ben rebut a tot arreu, sense empalagaments, sense excessos.....El somriure és constant.

Despres, Kalaw, ja al mític estat Xan (el més gran, més fertil i més poderós en el passat). El poble és a 1300 mt d'alçada, fresquet, amb pocs turistes en aquesta època. Antiga estació de muntanya preferida dels anglesos, conserva alguns vestigis arquitectònics de l'època colonial, i sobre tot, una barreja ètnica. Als locals birmans, xan, palaung, pao, s'hi van unir els nepalís i indis que venien de criats dels anglesos. També hi ha l'exèrcit, pero la seva presència, al menys pel viatger , és discreta.
Habitualment és el lloc dels backpackers (com ara nosaltres), i el de més tradició en trekkings. El distintiu de Kalaw són els pins , rars en altres zones.
Hi passem un parells de dies, caminant per muntanyes, camps de té i arrós, visitants poblats palaung . La relacio amb aquesta ètnia, aquí, ja és una mica adulterada per la tradicio turista...però molt menys que, per exemple, a Sapa-Vietnam.
El dia d'aniversari del Miquel, el 25/8, fem un trekking llarguet acompanyats per un altre Win (guia local) i prenem un lunch inaudit al Viewpoint, una pensió de nepalís dalt de la muntanya amb vistes precioses. Chapatis vegetals i té!

I de nit ho celebrem com cal a un restaurant de renom a la zona, el 'Seven sisters' de Kalaw. No exagerem quan diem que va ser de luxe: el peix fregit embolicat amb fulles de banana i unes sopes delicioses, tot servit amb l' art dels que entenen la gastronomia com un mitja per provocar felicitat ...

Aprofita el Miquel per agrair-vos a tots les felicitacions. Un petó als morros a totes les noies (que algú li digui a la Coral, que segur que no entra al blog), i una abraçada a tots els nois.

Des de Kalaw, al llac Inle, uns dels destins turístics ineludibles de Myanmar. Llac gran, de com 20 per 15 km, situat entre les muntanyes de l'estat Xan.
Hi habiten els intha, que hi pesquen, hi cultiven tomaquetes flotants, hi comercien en mercats tambe flotants. Bellíssim. En un tour amb canoa de motor el recorrem, no a fons. Una pagoda famosa, molta artesania local (i molta tenda de souvenir, clar) i un monestir de fusta que alberga una col.lecció de budes important i és conegut pels seus gats 'saltarins'. Aquí , mentre esperem que els gatets 'saltin', conversem amb un monjo xerraire i subversiu, que xapurreja l'espanyol : la primera persona al pais que parla obertament de politica, critica el govern i elogia 'la lady' Suu Kyi. El noi és sorprenent, amb la seva pinta de xulillo-seductor, el seu hàbit de monje, i els seus coneixements línguistico/socio/polítics deguts a la TV satèl.lit que tenen al monestir enmig del llac.

El mite de Birmania que ens ha impulsat a escollir aquest viatge estava alimentat per varis elements: uns quants amics als qui els havia entusiasmat, unes quantes pel.lis de Hollywood, alguna novela rosa i no rosa, la fascinació pel budisme i, sobre tot, el misteri d'un pais amb tan gran passat i un present tan misteriós. Diuen que la seva gent és amable, que res ha canviat des de fa vàries dècades, que es Asia en estat pur (es a dir, lliure d'influencies western), i que els seus governants (dictadors desconeguts, sense afany de protagonisme, nomes de riqueses) violen tots els drets humans violables, i que conté tresors arqueològics de bellesa fascinant.

Amb aquestes expectatives comencem el viatge.


Yangon: fins fa pocs mesos capital, ara substituida per Pyinmana .
Increiblement tranquil.la: ciutat oriental sense claxons (és prohibit) i sense motos (nomes pels militars!), gairebé sense edificis moderns....tota com els racons antics de Delhi o de Hanoi.
La Shwedagon Paga, fita del culte budista, amb la seva immensa stupa (cupula de les pagodes budistes) sembla un somni, un miratge. Les paraules no li poden fer justicia, i menys les nostres...fins i tot Kipling va renunciar a descriure-la per escrit, temeros de quedar-se curt. La seva bellesa fa mal als ulls, és tremenda. I fins fa poc ni n'haviem vist imatges...! Diuen les guies que la millor hora per gaudir-la es al caure el dia, pels matisos de color a la posta de sol, pero som a la rainy season, i, com deia un taxista catxondo ahir, ara la millor hora per visitar-la és quan no plou. Hi hem passat tota la tarda, entre pluja i no pluja, bocabadats i ben integradets, venerant els nostres espais planetaris, que hi son tots representats per budes amb animals: Saturn-Drac/ Micky, i Mercuri-elefant amb colmillos/Roser. Resulta que vaig neixer com Buda (Roser), un dimecres matí, i aixo es de bon auguri...I jo sense saber-ho!
Demà marxem de la city, que no ofereix gran cosa mes. Quan puguem, més.

Sortida